Arriba el segon lliurament de Behind the Obscene, la secció dedicada a les entrevistes a noies de companyia. Si la vegada anterior va ser el torn de Meritxell, avui li toca a la Carmina, una noia mexicana molt agradable i simpàtica que no va tenir cap problema a ser entrevistada per a tots vosaltres.
La Carmina em va rebre en el local del carrer Còrsega molt emocionada per l’entrevista, ni que jo fora l’Ana Pastor. Portava un vestidet de ratlles molt sofisticat, unes ballarines, el cabell recollit i gens de maquillatge. Per compensar el seu look tan sobri també vaig veure la Sofia, una altra noia que va voler assistir a la nostra xerrada perquè “Em fa il·lusió” em va dir, que portava un conjunt de llenceria blau elèctric que no deixava espai a la imaginació, però sí a un bon refredat. Així que les tres vam anar cap a l’habitació número 4, ens vam asseure en el llit i vaig començar amb les preguntes:
Explica’ns una mica sobre tu, començant per la teva procedència. D’on ets? Tijuana, Mèxic.
Quant temps portes a Espanya i quant de temps a Apricots? 9 mesos a Espanya i uns 7 a Apricots.
Per què vas venir a Espanya? Primer vaig venir a estudiar, i després als dos mesos d’estar aquí vaig començar a treballar de noia de companyia.
I amb els teus estudis què ha passat, segueixes en ells o ja no? Ja va acabar el curs i ara cal esperar el títol oficial.
Què estaves estudiant? Periodisme turístic.
Del periodisme al servei de escort. Què et va portar a canviar tan radicalment la teva trajectòria professional? Una mica per curiositat i morbositat, una mica pels diners, i així poder pagar la matrícula de la universitat. Al meu país tenia una amiga que va començar a fer serveis de noia de companyia i al final em vaig decidir a provar-ho jo també. Quan vaig venir a Espanya vaig buscar per Internet i vaig trobar una casa, en la qual vaig estar una setmana. Allí em van parlar de Apricots, i aquí segueixo. Amb el temps t’adones que això és un treball qualsevol, com anar a una oficina. El que passa és que després una s’acostuma a guanyar certes quantitats de diners…
Entenc que és pels diners que segueixes en això. Et semblen realment diners fàcils de guanyar? Bé sí, però també perquè si el client pregunta per un servei que no dónes, no estàs obligada a anar amb ell, així se’t fa molt més fàcil. El que passa és que a vegades no hi ha feeling entre les persones i llavors és quan se’t fa més dur; però és en contades ocasions. A més, no tots els serveis són per a cardar.
Amb quin tipus d’homes es fa més difícil la situació, amb els grans, els joves o l’edat és igual? És igual. Potser passa més amb els joves, que vénen ja amb alguna copa de més. La gent gran ve més per afecte, per a esplaiar-se, per a parlar, o perquè se sent sola. Per exemple, una de les situacions més complicades és quan un client et demana cardar sense preservatiu; però això no ho faré mai en el treball. Altres casos són menys incòmodes, com els homes que vénen just per a explicar-li-ho als amics, i uns altres per a aprofitar fins a l’últim minut…
Bé, però en una hora quantes vegades poden “aprofitar”? En una hora solen ser dues relacions, però a vegades es queda en una. Moltes vegades, després d’escórrer-se, el que els ve de gust és un massatge en lloc d’una segona vegada, i també parlar una estona…
I de què parleu? Primer els pregunto d’on són, i després què fan, de què treballen… i si són turistes és encara més fàcil perquè parles de Barcelona, els preguntes si han visitat tal lloc, si han anat a menjar a tal restaurant. I després ja són ells els qui et comencen a preguntar coses…
Aconsegueixes gaudir amb els teus clients? Algunes vegades sí i n’hi ha d’altres que no, fingeixo, com fem sovint totes les dones. He estat amb clients macos però eren insuportables. Per exemple, una vegada van venir dos nois molt macos que volien estar amb mi alhora, durant 45 minuts, pagant només mitja hora i a més com si fossin una sola persona. No hi havia forma que entenguessin que aquest servei es paga doble. Al final, van agafar també a una altra noia, però com s’havien picat per com havia anat la cosa, es van posar molt agressius i no paraven de dir-nos que érem unes putes i altres coses lletges. En aquest cas ho vaig passar malament i l’única cosa que volia és que s’acabés el temps i no tornar-los a veure mai més. En general, el meu goig no té res a veure amb el seu aspecte físic, potser no és tan agraciat però és bon client, perquè és educat i tranquil, llavors em relaxo i gaudeixo…
I les teves relacions sexuals en la teva vida privada, què tal són? Just l’altre dia la Sofia em va dir que un dia ens cansaríem de tant cardar. Però jo crec que no és així, perquè si t’agrada algú desconnectes de la feina i l’única cosa que et queda és gaudir d’aquesta persona. Així que en la meva vida personal continuo gaudint del sexe.
Què és el que més t’agrada de ser noia de companyia? I el que menys? Aquí, a Apricots, m’agrada que em guanyo bé la vida, i que hi ha bon ambient i molta companyonia entre les noies. També hi ha flexibilitat per a moltes coses i no t’obliguen a fer alguna cosa que no vulguis; a més et cuiden quan fas sortides fora, saben on vas i amb qui, i això et dóna molta tranquil·litat. El que menys m’agrada, és que a vegades, quan som moltes, hi ha molt d’escàndol i soroll, perquè com no tenim el mateix horari pot ser que tu estiguis descansant i les altres et despertin després d’haver acabat un servei. Podríem definir-los com a “problemes de galliner”, que és el mateix que passa quan comparteixes pis amb altres persones, però no és alguna cosa que representi un problema real. I el que menys m’agrada de la professió de escort són els clients pesats, els que es creuen que en una hora poden demanar-te tots els serveis que vulguin sense pagar per ells, o que et tractin de forma poc respectuosa perquè s’obliden que abans de res som persones.
Quins consells donaries a qui vol seguir el teu mateix camí? Recordar-li que aquesta feina no és eterna, que hi ha temporades millors que unes altres i que els clients també es cansen de veure sempre a les mateixes cares. Llavors encara que pensis que fas diners fàcils, cal utilitzar el cap i ser intel·ligent a l’hora de gestionar els teus diners, has de ser acurada amb les teves despeses i ser capaç de veure més enllà d’aquest treball. No tindria sentit treballar dur molts anys per a quedar-te amb res. Una altra cosa que aconsellaria és que mai es rebaixin a fer coses que no vulguin.
A la pregunta “Tens alguna anècdota divertida que explicar-nos?”, com que la Carmina no en tenia cap, la Sofia va prendre el seu relleu: “Una vegada un client em va demanar que ballés per a ell, lo graciós és que ell va començar a ballar amb mi, fins i tot a imitar els meus moviments i gestos. Era com si volgués semblar-se a mi. Al final va ser ell qui va ballar per a mi, de fet es va assemblar més aviat a una classe de ball que a un servei de escort. I és clar, no va haver-hi gens de sexe.”
Va ser just acabar de contestar que l’encarregada va cridar la Sofia perquè un client preguntava per ella. “Posa’t alguna cosa damunt, filla, que enxamparàs fred” li vaig dir. La Sofia va riure i es va acomiadar dient-me “Ara m’escalfaré bé, no et preocupis”. I així vaig seguir la meva entrevista amb la Carmina:
Et molesta si et diuen puta? Depèn del context en el qual m’ho diguin. Per exemple, si t’ho diuen amb l’afany de molestar és obvi que no m’agrada, o també quan un client t’ho diu perquè com que t’està pagant es creï amb el dret de dir-te així. Però, en general, no em molesta. A més, entre nosaltres ens ho diem de broma “Ets una puteta” i no passa res, riem i ja està.
Què opines de la prostitució de carrer? Partint del fet que cadascun pot fer el que vulgui amb la seva vida, i que no ets millor persona per treballar en un pis i pitjor per treballar al carrer, per a mi la prostitució de carrer és una cosa molt arriscada i fins i tot perillosa. Però que jo ho vegi mal moralment, per descomptat que no. És més aviat una qüestió de seguretat, i sabem que el carrer no és el lloc més tranquil del món.
Si poguessis tornar enrere, seguiries el mateix camí? Si és que no, per què? Potser no, però sobretot perquè és pesat, en el sentit que dorms poc, menges malament i en general els ritmes de vida no són equilibrats. Al mateix temps sí que tornaria a fer-ho, perquè hi ha moltes coses bones que m’han passat gràcies a aquesta professió i que no haguessin succeït fent una altra cosa. El que tinc clar és que no m’agradaria dedicar-me a això per molt de temps, prefereixo veure-ho com una cosa transitòria, però en cap moment m’he penedit de res perquè realment he viscut coses que han valgut la pena.
Imagina’t que quan vas arribar de Mèxic haguessis tingut d’una banda una oferta de treball normal, diguem-ho així, i per una altra la possibilitat de ser noia de companyia, que ja hem dit que és una feina molt dura i arriscada, encara que et permeti guanyar molt més que qualsevol altre feina. Si haguessis de triar entre una opció o una altra, quina seria la teva elecció? Si fos una feina normal, hauria de ser alguna cosa que m’agradi molt, encara que guanyés la quarta part del que guanyo com a escort.
I quin seria aquest treball? Ja que has estudiat periodisme de viatges, t’agradaria ser reportera o fer una cosa relacionada amb els teus estudis? M’agradaria més ser guionista de programes de televisió.
Ho has intentat alguna vegada? Al meu país ho feia i encara que em pagaven molt malament, era molt divertit i m’ho passava bé. Aquí, a Espanya, mai em vaig posar a buscar una feina de guionista.
Tens parella? Si és que no, t’atreviries a dir-li a què et dediques? No tinc parella per a no haver de dir-li res. I si en tingués, potser sí que li ho diria, però hauria de trobar el moment més adequat per a explicar-li una cosa així. No crec que qualsevol home estigui disposat a acceptar que vagis amb altres homes, i menys per diners.
Parlant de diners, hi ha alguna cosa que no faries mai per diners? Hi ha coses que sí que faig cobrant un extra però a vegades quan vénen amb la prepotència de “tinc els diners i faig amb tu el que vulgui” doncs no, no acceptaria mai la humiliació per diners. Ni tenir sexe sense condó, ni altres coses que puguin posar en risc la meva salut.
Aquesta va ser la meva última pregunta. Vaig guardar la meva llibreta i em vaig quedar una estona xerrant amb ella, les dues molt còmodes tombades en el llit. La Carmina no va parar de somriure en cap moment, i la sensació que em va deixar va ser la de ser una persona centrada i capaç de veure el costat positiu de les coses a cada moment. Alguna cosa que, desafortunadament, la majoria de persones ens oblidem de fer. Gràcies Carmina per haver-me recordat l’important que és somriure-li a la vida, sempre.
