Volia donar les gràcies a l’alcaldessa de Madrid per haver tret la guia de recursos per a periodistes perquè sàpiguen com abordar el tema de la prostitució. Nosaltres l’hem trobat particularment útil per a posar-la sota la pota d’una taula que coixejava i la veritat és que la taula ja no es mou. Ai Manuela, com ho hauríem fet sense tu?
80 pàgines de manual, sí senyor, i no hi ha ni un sol dibuixet! A primera vista pot semblar infumable, però a la segona tens confirmació que efectivament ho és. Malgrat ser infumable, si l’imprimeixes i li cales foc, es crema perfectament.
Què s’explica en el manual?
Primer l’alcaldessa es dirigeix als periodistes dient-los que han de ser bons, més humans i socialment responsables, si volen que els reis mags els portin escàndols polítics, polèmiques, guerres, atemptats i un drapet per a netejar la pantalla de l’ordinador. Després el discurs pren un enfoc de gènere: les prostitutes són tals perquè són víctimes de l’explotació sexual dels homes. Per tant el manual acaba centrant-se única i exclusivament en la figura de la dona, és a dir, només hi ha dones putes i sempre són víctimes.
No obstant això, dels gais i travestís en deu pensar que només són víctimes del mal gust musical, perquè d’ells Manuela no en diu ni mu.
Sabíeu que les prostitutes que decideixen prostituir-se de manera deliberada, no existeixen?
Bé, jo no ho sabia fins que vaig llegir el manual de la Manuela, que no entenc perquè no l’han anomenat El Manuala. Pel que sembla les prostitutes independents són unes criatures mitològiques, rotllo unicorns, així que no les han tingut en consideració a l’hora de redactar el manual. Per lògica, això vol dir que totes les noies que presten els seus serveis en els locals d’Apricots i que són lliures i independents, no existeixen.
I per què ho han plantejat d’aquesta manera?
Perquè un dels objectius que es proposa aquest manual és el de “desmuntar (en el periodisme) la dissociació entre bona i mala prostitució”. Segons el que ens diu el manual, els mitjans enfoquen la prostitució “voluntària” de manera normalitzada i l’allunyen informativa i visualment del tractament que donen a la prostitució que es considera “forçada”. Si els mitjans utilitzen aquesta dicotomia narrativa, legitimen d’alguna forma la prostitució i la dissocien del tràfic i, no, El Manuala no vol que això succeeixi. Ja he explicat que el fil argumental es basa en posar-ho tot dins el mateix sac, prostitució i tracta/explotació.
El Manuala aconsegueix el seu àpex creatiu quan presenta les pautes de llenguatge a seguir: a les putes no els hi han de dir putes, sinó “dones en situació de prostitució” o “víctimes d’explotació sexual”. Si el periodista va de pressa i no pot perdre temps dient aquest nom tan llarg, entenc que pot dir puta. Una altra pauta a destacar són els termes per al client: “demandant de prostitució” o “puter” de tota la vida. El terme “client” no cal utilitzar-lo. Finalment, expressions com a “mercat del sexe” o “sexe de pagament” han de ser substituïdes amb “mercat prostibulari” o “explotació sexual”.
M’encantaria si algun dia decidís treure el manual dels nous termes per a les altres feines/oficis. Jo que sé, el fuster passarà a ser “un home en situació de fusteria”, la perruquera “una dona en situació de perruqueria”, el jardiner “un home en situació de jardineria” i el polític “una persona en situació de rebre un sobre”, etc. etc. Seria un manual tan útil que podria solucionar-me el problema d’una altra pota de taula que coixeja.
Prostitució no és sinònim de tràfic, gairebé ens hem cansat de dir-ho. De debò canviar el llenguatge i “educar” als periodistes serveix d’alguna cosa? Potser estem al 1984 d’Orwell? No seria molt més simple legislar d’una vegada per totes, en lloc de deixar a la prostitució en uns llimbs on tots els homes són explotadors i totes les dones víctimes? Però, sobretot, Manuela no tenies res millor a fer? Que jo sàpiga a Madrid hi ha moltes activitats, per què no t’apuntes a un curs de Zumba?
